Amb ulls lleidatans

Alpinista, il·lustradora, escriptora, conferenciant, comunicadora, model i fisioterapeuta són només algunes de les feines de l’Araceli Segarra, qui, a més, l’any 1996 es va coronar amb l’arribada al cim més alt del món.

P: Com és evident, la primera pregunta va sobre els dies que estem vivint, per tant, com han sigut per tu aquests mesos confinada a casa?

R: Sovint no podem evitar comparar. Jo he passat molts confinaments a la muntanya, no tan llargs com aquest, però possiblement més incòmodes. Quedar-te atrapada en un camp base, a més de 5.000 metres d’altura, amb temperatures de – 15 ºC dormint en un sac de dormir dins d’una tenda a sobre d’una glacera i sense calefacció, ni aigua calenta, ni dutxa... o si a més el campament és d’altura, el menjar escasseja i no pots ni sortir de la tenda per risc d’allau... Doncs tot això m’ha portat a pensar que a casa no s’està tan malament, amb internet, televisió, ràdio, ordinador, menjar a la nevera, aigua calenta, un sostre, un llit amb matalàs i els “Stay Homas” fentnos una cançó cada dia. Tot i les feines perdudes, ho he sabut gestionar amb força optimisme, donant les gràcies cada dia per tot el que tinc.

P: D’entre diverses professions, una que tens és que eres escriptora, a més d’il·lustradora. Per tant, la data del dia de Sant Jordi també deu ser una data marcada per a tu. Tens esperances amb la celebració de la diada al mes de juliol?

R: Penso que posar-la al Juliol no ha estat molt encertat, la calor que pot fer pot ser realment molt dura tant per als botiguers de les parades com per als escriptors anant amunt i avall amb aquells horaris aprestats entre parada i parada. M’encanta el Sant Jordi, és un dels pocs dies que accepto baixar a Barcelona i estar en contacte amb tanta gentada, però aquest any tinc els meus dubtes...

P: I lligant al tema de l’escriptura i la lectura, parlem de l’últim llibre que has publicat, el qual ha sigut escrit i il·lustrat per tu: «Tina en el Mont Blanc». Com és que vas decidir fer literatura dedicada a les i els més petits?

R: Va ser com el meu impàs abans d’escriure un llibre (si és que mai havia d’escriure’n cap). Jo sempre he dibuixat i m’he interessat per diferents rames artístiques, així que davant la insistència d’algunes editorials perquè escrivís alguna cosa vaig pensar a fer un projecte tancat, una sèrie de 7 contes il·lustrats. A poc a poc vaig anar donant-li forma a un personatge, el de la Tina, una nena, que com qualsevol viatger, no coneix res del lloc on va, i és un nen de cada país qui li mostra a ella la seva cultura i el seu entorn. Junts fan un viatge per pujar una muntanya, sempre amb alguna raó en concret més enllà que l’esportiva, i de l’experiència viscuda, companyonia, paciència... en treuen un aprenentatge. Són uns contes amb un esperit d’educació emocional i divulgador de l’esport i la natura. A més, dintre de les rames artístiques també estic treballant amb argiles polimèriques, i d’elles faig joieria de muntanya. 

Nascuda en la ciutat de Lleida, amb només 15 es va iniciar en un curs d’espeleologia i als 26 aconseguia arribar a la muntanya més alta del món, on també va formar part del rescat de la tragèdia més gran de la història on 13 persones van perdre la vida. Des d’aleshores la muntanya i ella han estat sempre unides, ja sigui amb l’escalada, l’alpinisme o qualsevol dels esports que es puguen realitzar en ella arreu del món.

L’any 2013 l’Araceli Segarra va publicar el llibre Ni tan alt, ni tan difícil, on explica totes les experiències que va viure en aquesta expedició, la qual, tot i ser el punt més alt del món, és només una més de les tantes que l’alpinista ha fet.